Capítol 6: Xerojardineria

En un inici, la xerojardineria és l'adaptació de la jardineria a les zones propenses a patir sequeres.

Té el seu origen a Estats Units, on el clima es considera també mediterrani, amb pluges a la primavera i la tardor però la resta de l'any és sec. El clima, juntament amb l'augment de població va fer que s'hagiués d'idear un sistema de consum d'aigua sostenible. I qui el va idear? Doncs la National Xeriscape Council Inc. de Colorado.

Avui, el terme "Xerojardineria" implica una jardineria gairebé autosuficient, adaptada al clima local. No només està orientada al clima sec, sinó que a cada zona s'han d'implantar les plantes que hi són pròpies. Per exemple a Irlanda s'hauríen de seleccionar plantes de consum d'aigua alt i un sistema de drenatge adequat. En la "Xerojardineria" es marquen unes pautes d'estalvi d'aigua, recursos humans, recursos materials i consum mínim de productes fitosanitaris.

Dins aquesta iniciativa s'engloben altres actuacions a banda del poc ús d'aigua: aplicar “encoixinat” (mulching), utilitzar vegetació adaptada al clima sec, no regar si ha plogut, fer escocells per a reg, etc.

Els set principis bàsics en xerojardineria són:

• Planificació i dissenys adequats a la zona: Estudi de l'espai. Estudi d'ombres, espai a delimitar, vistes a realçar o ocultar, clima, microclimes, infrastructures existents, accessos, plantes a conservar, etc.; Clarificar els usuaris; tipus d'usuaris (jocs per a nens, passeigs per a gent major) i grau d'afluència de les visites; Establir la funcionalitat del jardí; actiu, passiu, de trànsit, si hi ha zones esportives, circuit per a bicicletes, fonts, escales; Definir l'estil paisatgístic del jardí; en el Mediterrani no va bé el jardí tipus anglès pel consum d'aigua.
  

• Anàlisi del sòl: coneixement de la textura, coneixement del pH i definició de les correccions a aplicar.
• Selecció adequada de plantes: - S’han d’utilitzar sempre espècies autòctones o que visquin adaptades, en el cas del Pla de l'Estany per exemple, romaní, farigola, lavandula, estepes, etc. - S'han d'agrupar les plantes segons les necessitats hídriques, per exemple, enmig d'una gespa (consum alt) no podran anar plantes de necessitats hídriques més baixes com aromàtiques o arbres com l'olivera, margalló, alzina, ametller (consum moderat o baix). - Si es vol utilitzar gespa, aquesta serà del tipus més resistent possible a la sequera. - Pot substituir-se la gespa per plantes tapissants amb les quals es formen mantells que cobreixen el sòl. D'aquesta manera es disminueix la despesa en aigua i manteniment, s'evita l'erosió, sempre estan verds i donen una nota de color quan floreixen; milfulles, donzell/donzell bord/estragó”, Cotoneaster horizontalis, Carraspique/cestillo de plata, Juniperus sp. les espècies de creixement horitzontal, romaní rastrer, Sedum sp, caps blanc, lligabosc, etc. El manteniment consistirà en regar i retallar de tant en tant. - Cal evitar la tendència a plantar molts exemplars de la mateixa espècie, la diversitat d'espècies vegetals és una gran aliada del xerojardí, d'aquesta manera s'evita que una plaga s'estengui massa, i alhora, la diversitat d'espècies propicia l'existència de predadors de les plagues.

• Optimitzar les zones de gespa:es recomana utilitzar-la en la seva mesura justa, només en els llocs més necessaris.

• Sistemes eficients de reg:

• Zones de consum baix; només es regarà en l'etapa immediatament posterior al trasplantament. Una vegada la implantació estigui realitzada, les plantes d'aquesta zona han de sobreviure amb la pluviometria de la zona (palmeres, cactus, plantes crasses, etc.). La implantació pot durar un any aproximadament.

  Zones de consum moderat; en aquest sector es regarà només en períodes de sequera i quan les plantes manifestin estrès (s'identifica perquè purguen fulles, perden textura, etc.), per tant aquesta part del jardí estarà observada especialment pel jardiner.

  Zones de consum elevat; aquesta zona és la destinada a plantes de temporada (geranis, ciclàmens, pensaments, petúnies, etc.), planta vivaç no resistent i prats de gespa.

• Utilització de "mulching":És una espècie de "coixí", similar al mantell natural que hi ha en els boscos, amb ell es naturalitza la zona a la qual s'aplica, es milloren l'estètica i les condicions del sòl; aconsegueix que es conservi millor la humitat ja que evita el contacte directe del sol i l'aire amb el terreny. Pot ser orgànic (escorça de pi triturada) o inorgànic (terra volcànica).

1. Evita la pèrdua d'aigua en superfície, conserva la humitat.
2. Suavitza la temperatura del sol; a l'hivern augmenta la temperatura i a l'estiu la disminueix.
3. Evita la reflexió de la calor del sòl cap a les plantes.
4. Evita la formació de la crosta, manté menor índex de compactació del sòl.
5. Té valor ornamental.
6. Disminueix l'acció del vent.

• Manteniment adequat: si es tracta d'un jardí privat tindrem una llista de treballs a realitzar per ordre preferencial: 1º Neteja, 2º Reg, 3º Eliminar males herbes i segar, 4º Poda, 5º Abonament i 6º Control de plagues.

Amb tot això, es considera important aprofitar al màxim l'aigua de pluja, per tant, si és possible, s'adoptaran algunes mesures addicionals:

1. Recollir l'aigua de les teulades.
2. Canalitzar l'aigua dintre del jardí per a dur-la a les zones que més la necessitin.
3. Fer clots per regar plantes arbustives i arbres.
4. Ordenar les superfícies de plantes vivaces i arbustives per a impedir que l'aigua de caiguda s'escapi dels parterres.
5. No regar si ha plogut.
6. Es poden col·locar sistemes de reg amb sensors d'humitat capaços de tallar el reg quan aquest no és indispensable

Capítol 5: El medi ambient a nivell local

Són diverses les activitats relacionades amb el medi ambient al Pla de l'Estany. Ja siguin proposades pel Consell Comarcal o pels diversos ajuntaments de la comarca.

Per exemple si visiteu la web del consistori banyolí, podeu observar que s'està realitzant una campanya per a reduïr residus entre els escolars de l'escola bressol, primària i secundària a través de regalar 2000 carmanyoles per a portar l'esmorzar i el berenar. Són carmanyoles reciclables amb les que es pretén concienciar a pares i fills de generar menys residus i de reciclar.

Una altra campanya, totalment diferent, és la d'evitar l'excés de soroll generat pels tubs d'escapament dels diferents vehicles que circulen per la ciutat. Qui no s'ha despertat mai a mitjanit pel soroll del tub d'escapament d'alguna moto o cotxe tunejat??

I qui no s'ha empipat mai perquè un colom se li ha cagat a sobre?? Doncs l'ajuntament de la capital ha fet una captura massiva de coloms per a evitar les molèsties que causen i podrien causar a la població. Un altre ajuntament, el de Cornellà de Terri, també ha eliminat tots els coloms del poble amb un sistema de captura innovador. Es tracta d'una gàbia de tela de 2 per 2 metres, on es posa menjar pels coloms. Els animals hi entren i surten diàriament per anar a menjar, fins que hi estan acostumats, aleshores se'ls captura, normalment en cap de setmana.

Des del Consell Comarcal es van proposant periòdicament xerrades sobre composatge casolà, una acció molt útil per a reciclar els residus orgànics i alhora obtenir adob per a les plantes de casa. Una acció que hauriem de fer tots i d'aquesta manera reduïr la quantitat d'escombraries existents als abocadors municipals.

També es donen consells per a separar i reciclar el màxim de deixalles que es produeixen a la llar a través d'uns fulletons editats en la campanya Separes?...no hi ha excuses! iniciada el 20 de maig d'enguany i que va durar dos mesos. La campanya consistia en la presència d’educadors ambientals al carrer, en el marc d’una exposició itinerant en els que s’argumentava la necessitat de separar en origen les diferents fraccions i s’analitza la situació actual del Pla de l’Estany.

Amb aquesta campanya es pretén incidir directament en els hàbits de la població del Pla de l’Estany argumentant els perjudicis que suposa no separar els residus en origen i implicant-los en la gestió dels residus domèstics.

Un altre projecte és el d'Aanniimmaall!! No l'abandonis, que pretén concienciar a la gent que no s'han d'abandonar els animals de comanyia. Si una persona no es pot fer càrreg d'un animal per la raó que sigui, el que ha de fer és portar-lo a la protectora d'animals, però mai abandonar-lo. Aquesta acció pot provocar moltes molèsties no només a la població humana sinó també a la fauna silvestre autòctona. Si aquests animals alliberats s'assilvestren, poden fer minvar la població d'altres animals per depredació, competència per l'espai o l'aliment i també es poden transmetre malalties. Així doncs, per evitar això, primer de tot s'ha de pensar que un animal no és un joguet i que s'ha de cuidar tota la vida, incús quan el cadell es fa adult.

Finalment, al Museu Darder i Centre d'Interpretació de l'Estany, es donen xerrades sobre temàtica ambiental i/o científica, com les que van tenir lloc el passat mes de novembre amb Dani Jimenez, el popular científic d"El Club" de TV3 o la de Tomàs Molina sobre el canvi climàtic.

Capítol 4: Energies renovables

L’energia en general és molt necessària per a la nostra vida diària. Necessitem llum per a gairebé tot el que fem ja sigui directament com cuinar, rentar, treballar amb l’ordinador, mirar la TV, etc., o indirecta utilitzar-la per al transport, dutxar-se, o utilitzar qualsevol estri que hagi estat realitzat amb energia, és a dir, tots.

Per això, aquest consum hauria de ser una mica responsable. Primerament, apagar els llums o els electrodomèstics quan no siguin necessaris, i en segon lloc utilitzar mètodes de creació d’energia més eficients o menys impactants per al medi.

El meu dubte entra quan amb la quantitat d’energies alternatives que existeixen, encara avui, siguem tant dependents d’infraestructures com la MAT, que passarà pel Pla de l’Estany.

L’energia solar per a aigua calenta i per a energia fotovoltaica hauria de ser el mètode per excel·lència a la Península Ibèrica, ja que el nostres nivells de radiació solar són molt grans. Sembla que això el govern ho està començant a entendre, perquè ara ja és obligatori que qualsevol nova construcció, ja sigui pública o privada instal·li plaques solars per a aigua calenta. Podeu veure per exemple els pisos de protecció oficial del Pla de l’Ametller.

Però l’energia elèctrica encara queda al marge de les lleis. Amb el consum tant inhumà que estem tenint, hauria de ser obligatori que cada casa es produís la seva pròpia energia elèctrica. Però què passa, que no interessa, hi ha unes empreses elèctriques que han de sobreviure i mai més ben dit, que no existirien si cadascú fos autosuficient.

I què es fa, doncs construïm una nova línia elèctrica, de grans dimensions i de gran potència, que fragmenti el territori i així tindrem l’energia necessària. El que passarà és que d’aquí un temps aquesta línia que s’haurà carregat bona part del territori català, quedarà obsoleta, i s’haurà de buscar de nou remei per curar ferides, en comptes d’anar a l’arrel del problema.

Tot i això, cal dir que hi ha algunes empreses i particulars del Pla de l’Estany, que han invertit per a posar plaques fotovoltaiques sobre de les naus o fent parcs solars per a vendre energia a les companyies i per tant, estan ajudant a pal·liar el problema energètic a nivell local.

Una altra energia que porta un bon ritme és l’energia eòlica. Però també té detractors i seguidor. És una energia neta, duradora, però té un impacte visual i també un impacte per a l’avifauna, ja que alguns ocells moren al xocar contra els grans aerogeneradors. La gent que hi està en contra al·lega que tenen un impacte paisatgístic molt elevat i que afecta molt la fauna i flora de la zona. I la gent que hi està a favor al·lega que no tenen un impacte tant elevat, que donen treball al poble, atreu turistes i per tant enriqueixen la població.

L’impacte paisatgístic o visual és una tema molt subjectiu, una persona pot veure-hi un gran impacte i una altre veure-ho bé. Per això es realitzen estudis d’impacte ambiental i estudis d’impacte i integració paisatgística. Dos treballs essencials per saber l’abast del projecte.

Cal dir també que s’han generat petits molins de vent per a la generació d’energia a nivell particular, que es col·locarien a la teulada de la casa i generaria energia elèctrica, de la mateixa manera que les plaques solars.

Una altra energia és la geotèrmia, poc estesa a Espanya, però molt utilitzada als països nòrdics (Suècia, Noruega, Finlàndia, Dinamarca i Alemanya) des de fa molts anys. Es tracta de realitzar uns pous fins a certa profunditat, on la temperatura es troba a uns 15º a Banyoles. Dins els pous s’introdueixen uns tubs per on passarà l’aigua, que es comuniquen amb els tubs de la calefacció i l’aire condicionat de dins la casa. Per acabar d’arribar a la temperatura necessària per escalfar els tubs, en el cas de la calefacció, i per augmentar la temperatura en el cas de l’aire condicionat, solsament s’utilitza una màquina que gasta la mateixa energia que una nevera.

A banda, existeix la biomassa, que es va estenent a Catalunya, però de moment més per abastir poblacions senceres, com és el cas de la planta de Sant Pere de Torelló que per abastir cada família. Tot i això, existeixen miniplantes de biomassa per a particulars.

Crec que algú s’hauria de parar un moment i pensar en com s’està plantejant la situació i crear algun pla, com una estratègia de guerra per reordenar el batibull, perquè no es pot entendre que podent esser cadascú autosuficient s’estigui depenent de les grans multinacionals i de les centrals nuclears que estan destruint el territori.

Capítol 3: Les reintroduccions

Una reintroducció segons el Centre de Terminologia de Catalunya és la introducció d’una espècie animal o vegetal autòctona en un hàbitat per tal de restablir-hi una població extingida o amenaçada per l’acció humana. Aquesta acció ha estat força recurrent a Catalunya en els últims anys. S'ha reintroduït el gat salvatge, la llúdriga, el cabirol, el cérvol, la cabra salvatge, la cigonya, el trencalòs i altres ocells, la tortuga mediterrània, el fartet, el samaruc, l’anguila i l’ós bru, el protagonista de la setmana.

Al Pla de l’Estany també se n’han fet de reintroduccions. Ja us vaig parlar de la reintroducció de nàiades al riu Ser, a Serinyà, per part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, però se n’han fet d’altres. La més recent és la reintroducció de 20 cigonyes a la zona de “Casa Nostra” a l’estany per part de la llavors anomenada Fundació Territori i Paisatge, ara Àrea de Territori i Paisatge de l’Obra Social de Caixa de Catalunya. Resulta, que aquesta espècie s’havia gairebé extingit de Catalunya fa 30 anys i a través del Projecte Cigonya Blanca que s’inicià al 1996, ja se n’han comptat més de 600 exemplars avui dia.

També s’ha notat el pes d’altres reintroduccions que no s’han realitzat al Pla de l’Estany, però que n’ha rebut els resultats. És el cas de la llúdriga, que es va alliberar al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà l’any 1995 i s’ha anat expandint per la Muga i el Fluvià fins arribar a Banyoles. Va veure’s a la banda de Porqueres al mes de juny passat i que se n’han trobat rastres per tot l’estany, des del Vilar a Can Morgat, a la Draga i al Club Natació.

També s’han notat la introducció de cabirol que es va fer als Pirineus per part del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, els anys 90. Aquest s’havia extingit a meitats del segle XX i ara ja n’hi ha més de 2000 exemplars. Alguns d’ells que s’acosten ja a abeurar-se a les basses noves de Can Morgat, tal i com van poder veure Carles Feo i Jordi Buch al juliol d’aquest any.

Segurament em deixo alguna reintroducció, sense parlar d’aquelles introduccions d’espècies que no havien existit abans al Pla de l’Estany i ara es troben com a normals, com la majoria de peixos de l’Estany, els plàtans que el voregen, la tortuga de florida i altres espècies més agressives de tortuga i moltes altres, que es podrien haver evitat si la gent hagués estat més conscient del que aquell alliberament provocaria en l’ecosistema. Però això és un altre tema a discutir en una altra sessió.

Per altra banda, al Pla de l’Estany no en tenim d’ós, ni és propi que n’hi hagi, però als ports de Tortosa, fa només 55 anys que encara existien. Davant l’amenaça de l’extinció de l’espècie als Pirineus, les administracions competents van promulgar normatives protectores des de mitjan segle. Però aquestes mesures no van aconseguir aturar la seva disminució. Per analitzar la situació de les espècies en vies d’extinció i proposar actuacions per millorar la seva situació es va elaborar el projecte Fauna amenaçada dels Pirineus, realitzat els anys 1992 i 1993 per la Generalitat de Catalunya, la Diputació General d'Aragó, el govern de Navarra, el ministeri de Medi Ambient francès i Icona.

Com que s’havia arribat a la pràctica desaparició de l’espècie es va considerar que calia recórrer a la única mesura possible: la seva reintroducció. Des que es va començar a plantejar aquesta opció, les resistències de la població de la zona van ser molt fortes ja que, a més dels problemes generals que planteja qualsevol acció d’aquest tipus, hi jugava un paper important el caràcter mític de l’ós i la por que la seva presència despertava.

Però les Administracions van tirar endavant el projecte que va estar finançat per un programa Life de la Unió Europea, aprovat l’any 1993. El programa implicava la reintroducció d’óssos a Catalunya i a França, i el seguiment de les poblacions d’óssos relictuals a Aragó i Navarra.

Malgrat que un dels objectius de la Generalitat era fer de l’ós una marca de qualitat turística, la notícia del pla d’alliberament d’óssos va desencadenar dures protestes per part de la població afectada. Així, l’any 1994 els municipis de les valls d'Aneu es van oposar a la presència d’aquesta espècie en el seu territori. La campanya d’oposició va aconseguir que el 1995 es retardés l’alliberament d’óssos que estava previst. Al març del 1996, les autoritats catalanes van decidir no efectuar-ne la reintroducció al Principat.

Les protestes no van impedir que, finalment, s’alliberessin a Mèlies (a 5 km de la Vall d’Aran) els primers exemplars previstos, dues osses provinents d'Eslovènia, perquè s’havia comprovat que els óssos d’aquella zona tenien una gran afinitat amb la subespècie autòctona dels Pirineus.

A primers de setembre es van registrar els primers danys atribuïts a una de les osses, un atac a un poni. Els tècnics ja havien previst que es produirien alguns atacs, ja que, tot i que l’ós és principalment vegetarià, entre un 6% i un 8% de la seva dieta correspon a vertebrats, que consumeix especialment abans de la hibernació.

Aquest any, després de 12 anys amb ossos als Pirineus hi ha hagut el primer atac a un humà, un senyor de 76 anys que estava caçant. L’ossa Hvala anava amb dues cries i segurament, devia estar espantada pels trets dels caçadors. Jo en aquest cas defenso la ossa, perquè posem-nos en la seva pell, ets mare de dues criatures, arriba l’hora d’hibernar i no has trobat el lloc on fer-ho, sents trets i t’espantes perquè et poden tocar a tu o a una de les teves cries i de cop et trobes a un caçador. Aquest segurament, no devia estar molt a favor dels ossos i alguna cosa deuria increpar, doncs la ossa, com a bon animal i bona mare intentava protegir-se i protegir els seus. Els anti-ossos han troba l’excusa perfecte per aconseguir els seus fins, donar mala imatge a aquesta espècie que fins fa pocs decennis era la propietària de les terres dels Pirineus.

Aquí us poso un link d'un reportatge interessant del diari el País, del setembre de 2007 sobre reintroduccions d’espècies prehistòriques que s’anomena Leones en el Oeste americano, de Marlene Ruiz de Elvira.

Capítol 2: Congrés de la UICN

Durant la setmana passada i fins ahir, es va dur a terme el IV Congrés Mundial de la Naturala Unió Internacional de Conservació de la Natura, o més coneguda com a UICN, amb la col·laboració de l’ajuntament i la diputació de Girona, el Departament de Medi Ambient i Habitatge i el Ministeri de Medi Ambient. que organitza

Aquesta és una ONG creada al 1948 que agrupa 88 països i a uns 10.000 milions de científics d’arreu del món que té per missió influir, estimular i donar suport a les societats de tot el planeta, amb l’objectiu de mantenir la integritat de la natura i assegurar l’ús equitatiu i sostenible dels recursos naturals.

Aquest congrés s'ha realitzat al centre de convencions internacionals de Barcelona, a la zona del Fòrum des del dissabte dia 4 d’octubre, dia en què es van realitzar únicament reunions per als membres de la UICN.

El diumenge dia 5 es va fer la inauguració oficial en que hi van participar el president de la UICN Vali Moosa, la directora general Julia Marton-Lefèvre, el premi Nobel de la pau Mohammad Yunus, el príncep d’Asturies Don Felip de Borbó, la ministra de medi ambient espanyola Elena Espinosa, el president de la diputació de Barcelona Antoni Fogué, l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu i el president de Catalunya José Montilla.

Cadascun d’ells va tenir part de raó en el seu discurs, però els més destacats van ser el del president que va destacar que “els empresaris i el mercat han contribuït al creixement econòmic, però ho han fet sense tenir en compte les greus conseqüències ambientals de la seva actuació, i sense fer que la seva activitat beneficiés al conjunt de la societat, fet que va qualificar "d’inadmissible"; el del premi Nobel Mohammat Yunus, que va criticar durament el sistema econòmic global, al que va acusar de la pobresa al món, i va assegurar que "no es pot fer un món sostenible si el governen empreses que només pensen en el seu propi benefici, en fer el màxim de diners, i no en la gent, en millorar la seva vida". El Nobel de la Pau va fer una crida al canvi, a que s’endeguin "negocis socials" guiats pel benefici de la societat, no d’uns quants privilegiats.

I finalment, va agradar-me el de la ministra de medi ambient, Elena Espinosa, que va recordar que "només amb la ciència i la tecnologia no n’hi haurà prou per a garantir el nostre futur sobre aquesta nau espacial denominada Terra".

Aquest acte inaugural va estar intercalat amb un espectacle circense amb malabars, equilibris i acrobàcies, coordinat amb la música de l’orquestra Filarmònica Tekfen, fundada a Turquia al 1992, i que està integrada per músics de 23 països del Mediterrani i Àsia Central.

A banda d’aquest acte, fora de l’auditori hi havia altres activitats com una fira de dones emprenedores, on es mostraven els treballs realitzats per dones de països en vies de desenvolupament, amb l’ajuda dels microcrèdits.

També hi havia diverses exposicions fotogràfiques com la d’espècies amenaçades, els espais de l’Obra Social de Caixa Catalunya i una comparativa de fotografies de glaceres d’arreu del món en els anys 50 i actualment.

Existia una sala principal amb el que anomenaven pavellons, uns estants de diverses temàtiques com l’aigua, els oceans, els boscos, el futur, Catalunya, Espanya, les espècies, la Unió Europea i la UICN.

Del dilluns 6 al dijous 9 es van realitzar centenars de xerrades sobre tot tipus de temes ambientals i amb convidats d’arreu del món, ja que s’hi van inscriure fins a 127 països. El bosc, les energies renovables, espècies amenaçades, espais naturals, programes informàtics aplicats al medi natural, desenvolupament local i turisme sostenible, problemes amb l’abastament d’aigua, etc han estat alguns dels temes tractats.

Tots els aspectes relacionats amb el congrés, igual que les conclusions que se n’extreguin i altres documents interessants com les llistes vermelles d’espècies amenaçades del món actualitzades, les podreu trobar a la pàgina web de la UICN.

Capítol 1: les nàiades

Les nàiades o musclos de riu són una animals del grup dels mol·luscs bivalves que viuen en aigua dolça. El seu nom prové del grec i vol dir fluir. En la mitologia, eren les nimfes, filles de Zeus, que personificaven l'aigua de brolladors, llacs i fonts.

Les nàiades que habiten el Pla de l'Estany no tenen un significat tan màgic, però tenen una gran importància zoològica. Existeixen 5 espècies al Pla:

• Anodonta cygnea
• Unio mancus penchinatianus
• Psilunio subreniformis
• Unio elongatus
• Psilunio littoralis

Les tres primeres viuen a l'Estany de Banyoles, essent Unio mancus penchinatianus i Psilunio subreniformis espècies endèmiques, és a dir, que només viuen a les aigües de l'estany i enlloc més del món.

Totes aquestes espècies estan protegides per la Llei 12/2006, de 27 de juliol, per a poder preservar les poques poblacions que en queden. Dites poblacions s'han anat reduint degut a la canalització dels rius, la contaminació i la introducció d'espècies de peixos exòtiques, entre altres causes.

La introducció de peixos al·lòctons és una de les causes de regressió més importants, ja que la principal característica de les nàiades és que les larves necessiten unir-se a les brànquies o altres parts d'un peix, segons l'espècie, per a poder acabar el seu desenvolupament. Un cop són prou madures es desenganxen i cauen al sediment del riu on inicien una nova vida. Normalment, per a realitzar aquesta etapa de la seva vida prefereixen els peixos autòctons com el barb (Barbus meridionalis) o la bagra (Squalius cephalus), que s'estan veient desplaçats per altres peixos com la carpa (Cyprinus carpio) o el barb de l'Ebre (Barbus graellsii).

Actualment, es desconeix l'estat de les poblacions de l'Estany, tot i que al mes d'agost es va fer un recompte de nàiades al rec d'en Teixidor i de Ca n'Hort i s'en van comptabilitzar 265 i 73 individus respectivament.

Al riu Ser, al seu pas per Serinyà, en canvi, presenta una població estable, ja que s'han trobat individus juvenils. A més, el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, va fer una reintroducció d'una de les espècies de nàiades presents a la conca del Fluvià, la Unio aleroni.
________________________________

Les referències utilitzades per a fer aquest post han estat:
Blog de Natura al Pla de l´Estany
Localització d´una població viable d´Unio aleroni (Unionidae, Bivalvia) a la conca del Fluvià i estat de coneixement de les nàiades al Pla de l´Estany