En un inici, la xerojardineria és l'adaptació de la jardineria a les zones propenses a patir sequeres.
Té el seu origen a Estats Units, on el clima es considera també mediterrani, amb pluges a la primavera i la tardor però la resta de l'any és sec. El clima, juntament amb l'augment de població va fer que s'hagiués d'idear un sistema de consum d'aigua sostenible. I qui el va idear? Doncs la National Xeriscape Council Inc. de Colorado.
Avui, el terme "Xerojardineria" implica una jardineria gairebé autosuficient, adaptada al clima local. No només està orientada al clima sec, sinó que a cada zona s'han d'implantar les plantes que hi són pròpies. Per exemple a Irlanda s'hauríen de seleccionar plantes de consum d'aigua alt i un sistema de drenatge adequat. En la "Xerojardineria" es marquen unes pautes d'estalvi d'aigua, recursos humans, recursos materials i consum mínim de productes fitosanitaris.
Dins aquesta iniciativa s'engloben altres actuacions a banda del poc ús d'aigua: aplicar “encoixinat” (mulching), utilitzar vegetació adaptada al clima sec, no regar si ha plogut, fer escocells per a reg, etc.
Els set principis bàsics en xerojardineria són:
- Planificació i dissenys adequats a la zona: Estudi de l'espai. Estudi d'ombres, espai a delimitar, vistes a realçar o ocultar, clima, microclimes, infrastructures existents, accessos, plantes a conservar, etc.; Clarificar els usuaris; tipus d'usuaris (jocs per a nens, passeigs per a gent major) i grau d'afluència de les visites; Establir la funcionalitat del jardí; actiu, passiu, de trànsit, si hi ha zones esportives, circuit per a bicicletes, fonts, escales; Definir l'estil paisatgístic del jardí; en el Mediterrani no va bé el jardí tipus anglès pel consum d'aigua.
- Anàlisi del sòl: coneixement de la textura, coneixement del pH i definició de les correccions a aplicar.
- Selecció adequada de plantes: - S’han d’utilitzar sempre espècies autòctones o que visquin adaptades, en el cas del Pla de l'Estany per exemple, romaní, farigola, lavandula, estepes, etc. - S'han d'agrupar les plantes segons les necessitats hídriques, per exemple, enmig d'una gespa (consum alt) no podran anar plantes de necessitats hídriques més baixes com aromàtiques o arbres com l'olivera, margalló, alzina, ametller (consum moderat o baix). - Si es vol utilitzar gespa, aquesta serà del tipus més resistent possible a la sequera. - Pot substituir-se la gespa per plantes tapissants amb les quals es formen mantells que cobreixen el sòl. D'aquesta manera es disminueix la despesa en aigua i manteniment, s'evita l'erosió, sempre estan verds i donen una nota de color quan floreixen; milfulles, donzell/donzell bord/estragó”, Cotoneaster horizontalis, Carraspique/cestillo de plata, Juniperus sp. les espècies de creixement horitzontal, romaní rastrer, Sedum sp, caps blanc, lligabosc, etc. El manteniment consistirà en regar i retallar de tant en tant. - Cal evitar la tendència a plantar molts exemplars de la mateixa espècie, la diversitat d'espècies vegetals és una gran aliada del xerojardí, d'aquesta manera s'evita que una plaga s'estengui massa, i alhora, la diversitat d'espècies propicia l'existència de predadors de les plagues.
- Optimitzar les zones de gespa:es recomana utilitzar-la en la seva mesura justa, només en els llocs més necessaris.
- Sistemes eficients de reg:
Zones de consum baix; només es regarà en l'etapa immediatament posterior al trasplantament. Una vegada la implantació estigui realitzada, les plantes d'aquesta zona han de sobreviure amb la pluviometria de la zona (palmeres, cactus, plantes crasses, etc.). La implantació pot durar un any aproximadament.
Zones de consum moderat; en aquest sector es regarà només en períodes de sequera i quan les plantes manifestin estrès (s'identifica perquè purguen fulles, perden textura, etc.), per tant aquesta part del jardí estarà observada especialment pel jardiner.
Zones de consum elevat; aquesta zona és la destinada a plantes de temporada (geranis, ciclàmens, pensaments, petúnies, etc.), planta vivaç no resistent i prats de gespa.
- Utilització de "mulching":És una espècie de "coixí", similar al mantell natural que hi ha en els boscos, amb ell es naturalitza la zona a la qual s'aplica, es milloren l'estètica i les condicions del sòl; aconsegueix que es conservi millor la humitat ja que evita el contacte directe del sol i l'aire amb el terreny. Pot ser orgànic (escorça de pi triturada) o inorgànic (terra volcànica).
- Evita la pèrdua d'aigua en superfície, conserva la humitat.
- Suavitza la temperatura del sol; a l'hivern augmenta la temperatura i a l'estiu la disminueix.
- Evita la reflexió de la calor del sòl cap a les plantes.
- Evita la formació de la crosta, manté menor índex de compactació del sòl.
- Té valor ornamental.
- Disminueix l'acció del vent.
- Manteniment adequat: si es tracta d'un jardí privat tindrem una llista de treballs a realitzar per ordre preferencial: 1º Neteja, 2º Reg, 3º Eliminar males herbes i segar, 4º Poda, 5º Abonament i 6º Control de plagues.
Amb tot això, es considera important aprofitar al màxim l'aigua de pluja, per tant, si és possible, s'adoptaran algunes mesures addicionals:
- Recollir l'aigua de les teulades.
- Canalitzar l'aigua dintre del jardí per a dur-la a les zones que més la necessitin.
- Fer clots per regar plantes arbustives i arbres.
- Ordenar les superfícies de plantes vivaces i arbustives per a impedir que l'aigua de caiguda s'escapi dels parterres.
- No regar si ha plogut.
- Es poden col·locar sistemes de reg amb sensors d'humitat capaços de tallar el reg quan aquest no és indispensable
