Capítol 3: Les reintroduccions

Una reintroducció segons el Centre de Terminologia de Catalunya és la introducció d’una espècie animal o vegetal autòctona en un hàbitat per tal de restablir-hi una població extingida o amenaçada per l’acció humana. Aquesta acció ha estat força recurrent a Catalunya en els últims anys. S'ha reintroduït el gat salvatge, la llúdriga, el cabirol, el cérvol, la cabra salvatge, la cigonya, el trencalòs i altres ocells, la tortuga mediterrània, el fartet, el samaruc, l’anguila i l’ós bru, el protagonista de la setmana.

Al Pla de l’Estany també se n’han fet de reintroduccions. Ja us vaig parlar de la reintroducció de nàiades al riu Ser, a Serinyà, per part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, però se n’han fet d’altres. La més recent és la reintroducció de 20 cigonyes a la zona de “Casa Nostra” a l’estany per part de la llavors anomenada Fundació Territori i Paisatge, ara Àrea de Territori i Paisatge de l’Obra Social de Caixa de Catalunya. Resulta, que aquesta espècie s’havia gairebé extingit de Catalunya fa 30 anys i a través del Projecte Cigonya Blanca que s’inicià al 1996, ja se n’han comptat més de 600 exemplars avui dia.

També s’ha notat el pes d’altres reintroduccions que no s’han realitzat al Pla de l’Estany, però que n’ha rebut els resultats. És el cas de la llúdriga, que es va alliberar al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà l’any 1995 i s’ha anat expandint per la Muga i el Fluvià fins arribar a Banyoles. Va veure’s a la banda de Porqueres al mes de juny passat i que se n’han trobat rastres per tot l’estany, des del Vilar a Can Morgat, a la Draga i al Club Natació.

També s’han notat la introducció de cabirol que es va fer als Pirineus per part del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, els anys 90. Aquest s’havia extingit a meitats del segle XX i ara ja n’hi ha més de 2000 exemplars. Alguns d’ells que s’acosten ja a abeurar-se a les basses noves de Can Morgat, tal i com van poder veure Carles Feo i Jordi Buch al juliol d’aquest any.

Segurament em deixo alguna reintroducció, sense parlar d’aquelles introduccions d’espècies que no havien existit abans al Pla de l’Estany i ara es troben com a normals, com la majoria de peixos de l’Estany, els plàtans que el voregen, la tortuga de florida i altres espècies més agressives de tortuga i moltes altres, que es podrien haver evitat si la gent hagués estat més conscient del que aquell alliberament provocaria en l’ecosistema. Però això és un altre tema a discutir en una altra sessió.

Per altra banda, al Pla de l’Estany no en tenim d’ós, ni és propi que n’hi hagi, però als ports de Tortosa, fa només 55 anys que encara existien. Davant l’amenaça de l’extinció de l’espècie als Pirineus, les administracions competents van promulgar normatives protectores des de mitjan segle. Però aquestes mesures no van aconseguir aturar la seva disminució. Per analitzar la situació de les espècies en vies d’extinció i proposar actuacions per millorar la seva situació es va elaborar el projecte Fauna amenaçada dels Pirineus, realitzat els anys 1992 i 1993 per la Generalitat de Catalunya, la Diputació General d'Aragó, el govern de Navarra, el ministeri de Medi Ambient francès i Icona.

Com que s’havia arribat a la pràctica desaparició de l’espècie es va considerar que calia recórrer a la única mesura possible: la seva reintroducció. Des que es va començar a plantejar aquesta opció, les resistències de la població de la zona van ser molt fortes ja que, a més dels problemes generals que planteja qualsevol acció d’aquest tipus, hi jugava un paper important el caràcter mític de l’ós i la por que la seva presència despertava.

Però les Administracions van tirar endavant el projecte que va estar finançat per un programa Life de la Unió Europea, aprovat l’any 1993. El programa implicava la reintroducció d’óssos a Catalunya i a França, i el seguiment de les poblacions d’óssos relictuals a Aragó i Navarra.

Malgrat que un dels objectius de la Generalitat era fer de l’ós una marca de qualitat turística, la notícia del pla d’alliberament d’óssos va desencadenar dures protestes per part de la població afectada. Així, l’any 1994 els municipis de les valls d'Aneu es van oposar a la presència d’aquesta espècie en el seu territori. La campanya d’oposició va aconseguir que el 1995 es retardés l’alliberament d’óssos que estava previst. Al març del 1996, les autoritats catalanes van decidir no efectuar-ne la reintroducció al Principat.

Les protestes no van impedir que, finalment, s’alliberessin a Mèlies (a 5 km de la Vall d’Aran) els primers exemplars previstos, dues osses provinents d'Eslovènia, perquè s’havia comprovat que els óssos d’aquella zona tenien una gran afinitat amb la subespècie autòctona dels Pirineus.

A primers de setembre es van registrar els primers danys atribuïts a una de les osses, un atac a un poni. Els tècnics ja havien previst que es produirien alguns atacs, ja que, tot i que l’ós és principalment vegetarià, entre un 6% i un 8% de la seva dieta correspon a vertebrats, que consumeix especialment abans de la hibernació.

Aquest any, després de 12 anys amb ossos als Pirineus hi ha hagut el primer atac a un humà, un senyor de 76 anys que estava caçant. L’ossa Hvala anava amb dues cries i segurament, devia estar espantada pels trets dels caçadors. Jo en aquest cas defenso la ossa, perquè posem-nos en la seva pell, ets mare de dues criatures, arriba l’hora d’hibernar i no has trobat el lloc on fer-ho, sents trets i t’espantes perquè et poden tocar a tu o a una de les teves cries i de cop et trobes a un caçador. Aquest segurament, no devia estar molt a favor dels ossos i alguna cosa deuria increpar, doncs la ossa, com a bon animal i bona mare intentava protegir-se i protegir els seus. Els anti-ossos han troba l’excusa perfecte per aconseguir els seus fins, donar mala imatge a aquesta espècie que fins fa pocs decennis era la propietària de les terres dels Pirineus.

Aquí us poso un link d'un reportatge interessant del diari el País, del setembre de 2007 sobre reintroduccions d’espècies prehistòriques que s’anomena Leones en el Oeste americano, de Marlene Ruiz de Elvira.