Una reintroducció segons el Centre de Terminologia de Catalunya és la introducció d’una espècie animal o vegetal autòctona en un hàbitat per tal de restablir-hi una població extingida o amenaçada per l’acció humana. Aquesta acció ha estat força recurrent a Catalunya en els últims anys. S'ha reintroduït el gat salvatge, la llúdriga, el cabirol, el cérvol, la cabra salvatge, la cigonya, el trencalòs i altres ocells, la tortuga mediterrània, el fartet, el samaruc, l’anguila i l’ós bru, el protagonista de la setmana.
Al Pla de l’Estany també se n’han fet de reintroduccions. Ja us vaig parlar de la reintroducció de nàiades al riu Ser, a Serinyà, per part del Parc Natural de
També s’ha notat el pes d’altres reintroduccions que no s’han realitzat al Pla de l’Estany, però que n’ha rebut els resultats. És el cas de la llúdriga, que es va alliberar al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà l’any 1995 i s’ha anat expandint per
També s’han notat la introducció de cabirol que es va fer als Pirineus per part del Departament de Medi Ambient i Habitatge de
Segurament em deixo alguna reintroducció, sense parlar d’aquelles introduccions d’espècies que no havien existit abans al Pla de l’Estany i ara es troben com a normals, com la majoria de peixos de l’Estany, els plàtans que el voregen, la tortuga de florida i altres espècies més agressives de tortuga i moltes altres, que es podrien haver evitat si la gent hagués estat més conscient del que aquell alliberament provocaria en l’ecosistema. Però això és un altre tema a discutir en una altra sessió.
Per altra banda, al Pla de l’Estany no en tenim d’ós, ni és propi que n’hi hagi, però als ports de Tortosa, fa només 55 anys que encara existien. Davant l’amenaça de l’extinció de l’espècie als Pirineus, les administracions competents van promulgar normatives protectores des de mitjan segle. Però aquestes mesures no van aconseguir aturar la seva disminució. Per analitzar la situació de les espècies en vies d’extinció i proposar actuacions per millorar la seva situació es va elaborar el projecte Fauna amenaçada dels Pirineus, realitzat els anys 1992 i 1993 per
Com que s’havia arribat a la pràctica desaparició de l’espècie es va considerar que calia recórrer a la única mesura possible: la seva reintroducció. Des que es va començar a plantejar aquesta opció, les resistències de la població de la zona van ser molt fortes ja que, a més dels problemes generals que planteja qualsevol acció d’aquest tipus, hi jugava un paper important el caràcter mític de l’ós i la por que la seva presència despertava.
Però les Administracions van tirar endavant el projecte que va estar finançat per un programa Life de
Malgrat que un dels objectius de
Les protestes no van impedir que, finalment, s’alliberessin a Mèlies (a
A primers de setembre es van registrar els primers danys atribuïts a una de les osses, un atac a un poni. Els tècnics ja havien previst que es produirien alguns atacs, ja que, tot i que l’ós és principalment vegetarià, entre un 6% i un 8% de la seva dieta correspon a vertebrats, que consumeix especialment abans de la hibernació.
Aquest any, després de 12 anys amb ossos als Pirineus hi ha hagut el primer atac a un humà, un senyor de 76 anys que estava caçant. L’ossa Hvala anava amb dues cries i segurament, devia estar espantada pels trets dels caçadors. Jo en aquest cas defenso la ossa, perquè posem-nos en la seva pell, ets mare de dues criatures, arriba l’hora d’hibernar i no has trobat el lloc on fer-ho, sents trets i t’espantes perquè et poden tocar a tu o a una de les teves cries i de cop et trobes a un caçador. Aquest segurament, no devia estar molt a favor dels ossos i alguna cosa deuria increpar, doncs la ossa, com a bon animal i bona mare intentava protegir-se i protegir els seus. Els anti-ossos han troba l’excusa perfecte per aconseguir els seus fins, donar mala imatge a aquesta espècie que fins fa pocs decennis era la propietària de les terres dels Pirineus.
Aquí us poso un link d'un reportatge interessant del diari el País, del setembre de 2007 sobre reintroduccions d’espècies prehistòriques que s’anomena Leones en el Oeste americano, de Marlene Ruiz de Elvira.
